Un dels reptes del dibuix, com a representació bidimensional i físicament estàtica, és la de representar el moviment.

Enunciat: “Realitzarem proves de gest i traç amb diverses tècniques (ràpid, lent, esquitxat, amb taca, canviant el gruix de la línia, fregat…). Veuràs que traçant les línies amb certa gestualitat i fluïdesa pots donar moviment i dinamisme a allò que representis.”

Repassem abans el dibuix Zen, ja que crec que ens ajudarà a expressar amb el traç del pinzell el moviment i el dinamisme.

La cultura de l’East, és diferent de la del West, Orient versus Occident,  concepte que s’origina amb l’etnocentrisme del West (Occident), sempre mirant l’East (Orient) amb la nostra mirada, concepte molt treballat per Jane Elkins, mirada post-colonialista, post-evengelitzadora i actualment comercialitzadora de souvenirs. Com comenta Alain Resnais Alain Resnais i Chris Marker a Les statues meurent aussi, de l’any 1953.

En el concepte d’Art i en el dibuix també són un món a part; l’Art Africà, el tribal de l’Oceania i de les Illes del Pacífic, etc. El traç de la taca, no pas la línia (de traç) de tradició hel·lènica que tenim a l’Occident.  La gran diferència amb els Asiàtics i Xina com Lothar Ledderose explica a Ten thousand things: module and mass production in chinese art, és que són una cultura modular, que pensa de forma sitemàtica. Aquestes diferències estructurals en la manera de pensar també les contrasta Raymond Thomas a La perfección técnica, exposant, són cultures tan diferents, que fins i tot amb l’ensenyança difereixen. Aquí el mestre s’explica intel·lectualment i mitjançant l’estudi literari. I allà, a l’East del Zen, el mestre no conta sinó que exemplifica perfectament, amb el seu art, amb el seu techné/ars, un saber fer executat de forma magistral. Els alumnes només repeteixen, imiten i copien sistemàticament, fins que el mestre creu que han assolit el nivell òptim que els permetrà “saber fer-ho” mentalment i de forma perfecta i automàtica. Amb paraules de Thomas (pàg. 56);

«…sin intervención voluntaria del espíritu.»

Bibliografia del text:

Elkins, J. (2002). Perfect Stories. En: Stories of art. New York: Routledge.

Ledderose, L. (2000). Capítol; Introduction. A; Ten thousand things: module and mass production in chinese art. Princeton University Press. Pàgines 1-7.

Marker, C. i Resnais, A. (1953). Les statues meurent aussi. Censurat i publicat l’any 63. França.

El capítol “VII-La Perfección técnica” del llibre “Sabi-wabi-zen. El zen y las artes japonesas” de Raymond Thomas, de l’any 1986, parla de l’espontaneïtat, però controlada, perfectament executada. El traç que imita moviment i velocitat també es relaciona amb alguns Haykus, on el Zen domina l’artista i l’obra.

A “El dibujo. Historia de un arte” Monnier, Lemayre i Rose exposen imatges i impressions fugaces de tècniques amb el pinzell i el dibuix, exactament al capítol “El dibujo como instrumento de observación”.

Pintura tonal amb tinta diluida aplicada amb pinzell sec, a l’estil Zen, i una gran conexió entre el traç i el concepte:

Berger descriu com dibuixa un model, observant, reconeixent els fets anatòmics, comuns, però la curiositat és que els va sentir físicament com si el sistema nerviós de l’artista habités també el cos del model.

L’acte mateix de dibuixar és el que força a l’artista a mirar, a disseccionar i tornar-lo a unir amb la imaginació. Cada pas que fem en el dibuix ens aproxima a l’objecte o el que sigui, fins que acabem dintre d’ell. I és que els contorns i línies que hem dibuixat ja no marquen el límit del qual hem vist, sinó el límit d’allò en el que s’ha convertit el nostre dibuix.

El dibuix del natural, amb paraules de Berger:

Para el artista dibujar es descubrir. Y no se trata de una frase bonita; es literalmente cierto. Es el acto mismo de dibujar lo que fuerza al artista a mirar el objeto que tiene delante, a diseccionarlo y volverlo a unir en su imaginación, o, si dibuja de memoria, lo que lo fuerza ahondar en ella, hasta encontrar el contenido de su propio almacén de observaciones pasadas. (…) Un dibujo es un documento autobiográfico que da cuenta del descubrimiento de un suceso, ya se ha visto, recordado o imaginado. Una obra “acabada” es un intento de construir un acontecimiento en sí mismo. Es significativo a este respecto que sólo cuando el artista alcanzó un nivel relativamente alto del libertad “autobiográfica” individual empezaron a existir los dibujos tal como los concebimos hoy. En una tradición hierática, anónima, no son necesarios. [p. 7-8. Sobre el dibujo.]

Berger exemplifica l’observació i sensibilitat amb el dibuix de Watteau:

L’observació de l’artista no consisteix només en posar els ulls a treballar; és el resultat de la seva honradesa, de la lluita personal per entendre el que veiem.

A l’esquerra, l’autoretrat de Watteau, amb la calavera sota de la pell, Berger dixit. I és que els dibuixos de les mans fent un llaç, es poden convertir en la metàfora de la fragilitat del nus que lliga la vida. Però potser els seus mecenes ni percebien això de la seva obra, sinó l’elegància o la “languidez romàntica”.

Afegim-hi ara el moviment, present sempre l’anatomia, ajudant-nos si cal, de dibuixos anatòmics de músculs i òssos. Com per exemple la guia il·lustrada Anatomia de la Danza, de l’americana Jacqui Greene, on es detallen els diversos plans del moviment; el frontal (vertical) amb anterior i posterior, el sagital (dreta i esquerra) i el transversal (horitzontal). Corresponen a les tres dimensions de l’espai:

Fent una mirada al dibuix de l’East, trobem a Muji. Amb paraules de Mugi Fuchang, (1210?-1269?) :

Solo para expresar la euforia excepcional de mi pecho, eso es todo. Así es como puedo juzgar si se parece a algo o no.

– Mugi Fuchang (1210-1269?)

 

---

Podem exposar les diferències i virtuts del dibuix Zen,

resumint-ho en un diagrama en forma de columnes,

que esquematitza el gran llibre de Raymund Thomas:

La perfección técnica. Sabi-wabi-zen. El zen y las artes japonesas de Raymund Thomas:

RAYMOND THOMAS (1986). La perfección técnica. Sabi-wabi-zen. El zen y las artes japonesas. Ed. Visión libros, pp. 55-68

3.2.2.1_Dibuix amb tècnica i tractament, el moviment i el dinamisme.

Mínim 3 esbossos:  A/Ésser viu, B/ L’objecte i C/ abstracte.

---

3.2.2.1_ B/ L’objecte:

Dibuix d’un objecte, fregat un material (vidre) i esquitxat un de diferent (l’aigua):

---

3.2.2.1_ C/ Abstracte:

Dibuix abstracte, amb la pretensió de jugar mitjançant tractaments del traç geomètric, i una composició rítmica o de moviment. Una taca proporcionada i els diferents efectes que busquen una artificiositat estructurada, sense permetre formes singulars que recordin quelcom. Compte amb els traços de pinzell o esquitxos direccionals, i sempre fugint d’icones reconeixibles per la modalitat cognitiva esquerra, la del llenguatge:

Inspirant-me en els records residuals que tinc sobre Kandinski, sense consultar, he disposat materials diversos, tècniques vàries, però l’absència de fluïdesa influencia l’abstracció conferint-li expressionisme. És així com neix l’expressionisme abstracte? Gràcies al dibuix? A la força Zen fluida del traç? Dibuix i pintura, de la mà, des del despertar dels Temps.

Exercici assolit amb satisfacció, i ganes d’endinsar-me en els processos que lliguen sentiments i abstraccions.

Un procediment, i un final que encara demostra l’evolució de l’art, en aquest cas la utilització de diferents formats, durant el procés i postproducció. Amb la consegüent edició i orientació, amb una intencionalitat, la de reforçar l’aparença de moviment i dinamisme. Un dinamisme també formal que a escala compositiva busca suggerir moviment. També amb una gamma cromàtica que reforçarà el ritme de les formes variades.